Anna Maria Janer

Per Josep Àngel Colomés

En plena era de la comunicació i de les xarxes socials, sembla paradoxal com tantes persones se senten soles. I a més soledat, més pastilles i més dolor. En canvi, a més amor i més companyia, menys pastilles i més esperança. L'exemple d'Anna Maria Janer en la seva entrega a Crist a través del servei als altres ens ha de servir d'estímul per estimar de veritat i alleujar el sofriment als més febles de la nostra societat, ja siguin nens, malalts o ancians. Janer va dir: "Nosaltres servim Jesucrist en la persona dels germans".

Anna Maria Janer va néixer a Cervera el 18 de desembre del 1800 i morí el 1885 a Talarn, després d'haver fundat, per encàrrec del bisbe d'Urgell Josep Caixal, el 1859, les germanes de la Sagrada Família d'Urgell, encarregades de l'educació cristiana dels nens i joves i de l'assistència als malalts i als ancians. Actualment la congregació està estesa en 11 països i compta amb unes 300 germanes.

Anna Maria Janer va viure els temps difícils del segle XIX on les guerres i l'odi deixaven desenes de ferits. Janer va aprendre que la creu del Senyor és un senyal d'identitat profund. Per això, "l'estimar-te i servir-te sempre i en tot", l'intent de descobrir Jesucrist en els altres, esdevé una realitat palpable i colpidora.

El segle XIX un conjunt de dones catalanes van aprofitar el dolor per convertir-lo en esperança: Joaquima de Vedruna, Maria Güell, Anna Maria Janer... La creu de les contradiccions de la vida la van aprofitar per ser santes i fundar congregacions que encara perviuen en diversos indrets del món i també en la nostra terra.

Beatificació Anna Maria Janer: 8 d'octubre de 2011 a la Seu d'Urgell

El cristianisme com a puntal per lluitar contra l’esquizofrènia, Lluís Closa

Testimoni personal de Lluís Closa, 27 de juliol de 2011

Fa vuit anys em van diagnosticar una esquizofrènia. Els medicaments per aquesta malaltia i el suport mèdic m’han ajudat bastant a lluitar contra la malaltia, però desafortunadament hi ha una part de la mateixa que no es pot tractar. Es poden controlar les al·lucinacions i altres símptomes però la pèrdua de memòria i altres símptomes associats a la malaltia no s’aturen amb els medicaments actuals.

Cansat ja de provar-ho tot a nivell mèdic vaig decidir fer servir una estratègia complementària a la medicina per combatre-la.

Jo havia estat un bon cristià fins als 18 anys. Llavors per motius d’estudis i de feina vaig marxar de Solsona i vaig fer una vida laica. L’any 2003, quan vaig tornar a Solsona vaig continuar fent vida laica però hi ha un fet que va marcar la meva vida per sempre. El dia 12 de gener d’aquest any va morir el meu pare. Tenia dues formes de passar el dol, la primera era com a laic i la segona com a cristià. Vaig escollir la segona. Tot i que he anat tenint les meves recaigudes al món laic, la fe que porto a dins cap a Déu m’ha ajudat molt. Ara tinc dues batalles, la primera és la mort del meu pare i la segona és l’esquizofrènia, però sento la força de Crist dins meu, sé que no estic sol.

Hi ha dos aspectes, el dol es pot reduir molt si tens el convenciment de què la persona que se n’ha anat està al costat de Déu, Crist, i dels sers estimats, i també si creus en la Comunió dels Sants, mitjançant la qual es pot parlar (sense esperar resposta, esclar) amb la persona estimada que se n’ha anat. Tal i com he dit, hi ha dos aspectes, el segon és la malaltia que pateixo. La malaltia pot anar fent molt mal però sé que Déu, per mica que pugui, està al meu costat ajudant. Jo no acostumo a resar massa per mi mateix ja que em centro més en resar pel meu pare i els altres o per adorar a Déu, així que normalment no reso sobre la malaltia, però no penso pas que em faci falta, ja que crec que Jesús ja m’ajuda.

Està clar que ser un bon cristià és un camí dur de seguir, pel que jo sé fins ara cal resar, llegir la Bíblia (la paraula de Déu), anar a missa quan es pugui, fer bones obres i estimar a Déu i els altres per sobre de totes les coses. Fer tot això suposa un gran esforç però la felicitat que genera en un mateix és tan gran que malalties tan dolentes com l’esquizofrènia es poden suportar força bé. Cal dir per això que l’esquizofrènia fa el seu curs, no es queda quieta, i és un patir de per vida, però jo estic tranquil d’esperit ja que crec que quan m’arribi l’hora s’acabarà el patir i podré reunir-me amb Crist i amb els sers estimats.

Josefina Vilaseca

Pel Dr. Josep Maria Montiu de Nuix

A un clima social más casto, menor número de abortos provocados. Y, a un clima social más contrario a la castidad, mayor número de abortos provocados. Así pues, hay una clara relación entre muerte y sociedad contraria a la castidad. Todo ello es fácilmente constatable. Josefina Vilaseca es un ejemplo de persona que vivió la castidad de una forma heroica. Así pues, que su ejemplo mueva a salvar muchas vidas de niños concebidos y aún no nacidos.

Josefina Vilaseca nació en 1940 en Horta d’Avinyó. Fue una niña sencilla. Al saber del ejemplo de santa María Goretti, mártir de la castidad, manifestó que estaba dispuesta a imitarla. Recordemos que un joven, Alejandro, intentó violar a María Goretti, cuando ésta tenía 12 años. Ella se opuso enérgicamente. Dado que no pudo violarla, con un punzón le hizo 14 heridas en vientre y pecho. A resultas de éstas, murió. María Goretti había preferido la castidad a la vida, es una mártir de la castidad.

Josefina Vilaseca, contando 12 años de edad, se encontraba en una masía, en la cual un joven, José, intentó forzarla. Se resistió, clamando: “¡Esto no! “¡Esto no lo quiere Dios!” “Es pecado!” Josefina emprendió la huida, pero fue perseguida por José, el cual, con el cuchillo de cocina que esgrimía amenazante, le causó diversas lesiones. Finalmente, dio con ella en el suelo. La víctima se desangraba. José, al creerla muerta, se fue. Josefina, no estaba muerta, sino muy herida. Se había expuesto a la muerte por amor a la castidad. La señora de la casa, Dolores, al regresar de un viaje, se la encontró con la tráquea seccionada y muy mal herida. Se logró trasladarla a una clínica. Tras una intervención quirúrgica mejoró considerablemente. Pero, después empeoró. La nueva operación no pudo evitar el fallecimiento de la heroína. Moría a resultas de la agresión. Josefina tiene introducida su causa de beatificación y de canonización como posible mártir de la castidad.

Para saber más de Josefina Vilaseca, consultar la fuente de este artículo: MAS-BUSQUÉ, J. M. Sierva de Dios, Josefina Vilaseca Alsina. Como todas y a la vez heroína, en MONTIU, J. M. (dir.). Jóvenes testigos de Cristo, Edibesa, Madrid diciembre (1) 2010, pp. 153-168.

Les virtuts són les que fan els temps bons

Bisbe i filòsof, sant Agustí va viure entre el 354 i el 439

Si vols conèixer una persona, no li preguntis el que pensa sinó el que estima.

Déu no demana coses impossibles, sinó que, manant el que mana, t'invita a fer el que puguis i demanar el que no puguis i t'ajuda perquè puguis.

L'oci camina amb lentitud, per això tots els vicis l'atrapen.

Dóna el que tens perquè mereixis rebre el que et falta.

No diguis que el temps passat va ser millor que el present; les virtuts són les que fan els bons temps i els vicis els que els tornen dolents.

És millor anar coix pel camí que avançar a grans passos fora d'ell.

Coneix-te, accepta't, supera't.

Ningú no nega a Déu, només aquell que li convé que Déu no existeixi.

Convé matar l'error, però salvar als que van errats.

En les coses necessàries, unitat; en les dubtoses, llibertat; i en totes, caritat.

Sant Antoni M. Claret: Humilitat, pobresa, mansuetud...

Antoni M. Claret, missioner (1807-1870), va néixer a Sallent i fundà la congregació dels Fills de l'Immaculat Cor de Maria el 1849 a Vic

No hi ha virtut que tant atregui com la mansuetud.

Quan un és pobre i ho vol ser i ho és de bon grat i no per força, llavors assaboreix la dolçor de la virtut de la pobresa.

Després de la humilitat i la pobresa, la mansuetud.

La modèstia ens ensenya a fer totes les coses de bona manera.

El veritable humil ha de ser com la pedra que, bé que es vegi enlairada al bell cim de l'edifici, sempre gravita cap avall.

Marc Tintoré i Codina (1966-1986), va donar la vida per un amic

Ferran Saperas va viure heroicament la virtut de la castedat

Pel Dr. José María Montiu de Nuix

Por desgracia, no son pocas las personas que no dudan en abortar si han quedado embarazadas a resultas de haberse procurado voluntariamente cierta experiencia contraria a la castidad. ¡Cuántas muertes de niños no nacidos habrían llegado a evitarse si se hubiera vivido la castidad! Fernando Saperas Aluja fue un joven que tuvo la valentía de vivir heroicamente la virtud de la castidad. Que su ejemplo de valentía abra los ojos de muchos jóvenes para que eviten el horrendo crimen del aborto procurado.

Fernando nació en Alió (Tarragona) en 1905. Llevó una vida sencilla. Durante el servicio militar luchó virilmente por vivir la pureza. Después ingresó como Hermano en los religiosos claretianos.

En 1936 detienen a Fernando, le hablan de modo inconveniente sobre mujeres y le ponen en riesgo de blasfemar. Responde: Eso no, soy religioso y jamás… Al conocer que era religioso se proponen fusilarle inmediatamente. Pero, finalmente, se deja esto para después. Le dicen: ¿No has ido nunca a una…?. Responde: Matadme si queréis, pero no me habléis de esas cosas. Fernando grita: ¡Matadme si queréis. Pero no me hagas eso! Le dicen que le llevaran a prostíbulos y que si allí peca contra la castidad le salvarán la vida. Responde: que le matasen, si querían, pero que él no haría nada de eso. Le arrastran a 5 ó 6 prostíbulos. Fueron 15 horas de provocaciones sexuales violentas. Siempre: ¡o pecar contra la castidad o morir! Fueron horas de lucha titánica contra todo género de experiencias contrarias a la castidad. Fernando conservó heroicamente la castidad. ¡Virgen soy y virgen moriré! ¡Matadme si queréis, pero no me forcéis a pecar! ¡Eso jamás! No os canséis. Lo que profeso no me permite hacer estas cosas y no las haré… Matadme si queréis, pero no me forcéis a pecar. No, eso jamás. Finalmente, en aquel mes de agosto de 1936, fusilaron al valiente Hermano de 31 años. Su causa de beatificación y de canonización está muy avanzada en Roma.

Para mayor información al respecto: MONTIU, J. M. Fernando Saperas Aluja, joven valiente y mártir de la castidad, en MONTIU, J. M. (dir.). Jóvenes testigos de Cristo, Ed. Edibesa, Madrid (1) diciembre 2010, pp. 131-152.